Reconeixement de deute
Càrrega de la prova de la seva inexistència o il·licitud

Se sol·licita el pagament d'una suma de diners que la demandada va reconèixer que devia per diversos conceptes en un document que va signar, però que es va negar a pagar a la demandant.
El Jutjat manté íntegrament la demanda i ordena a la demandada el pagament de l'import reclamat. L'Audiència estima parcialment el recurs i absol a la demandada del pagament relatiu a un dels conceptes perquè considera que la breu menció del document no acredita que el reconeixement es refereixi a la fixació d'un deute preexistent, i considera que, per facilitat probatòria, és l'actora qui ha d'acreditar l'existència dels serveis i contractes als quals es refereix el reconeixement del deute. La part actora recorre en cassació.
El reconeixement de deute comporta l'obligació del deutor de complir la cosa reconeguda, llevat que s'oposi al compliment reclamat i acrediti la inexistència o ineficàcia de l'obligació.
El simple reconeixement de deute no genera per si mateix l'obligació de pagar o de realitzar la prestació reconeguda com a deguda, però qui sigui creditor segons un reconeixement de deute en el qual no s'indiqui de cap manera la raó per la qual es deu (o bé es faci només de manera genèrica) pot reclamar el pagament sense necessitat d'al·legar o acreditar l'obligació de la qual es deriva el deure de prestació. És el deutor qui ha d'oposar-se reclamant i demostrant que no existeix aquesta obligació antecedent o que no és vàlida i efectiva (i, per tant, tampoc ho és el reconeixement del deute), o bé fent valer els mitjans de defensa que li corresponguin segons l'obligació.
En aquest cas, en el reconeixement del deute, la demandada indica de manera genèrica el motiu antecedent pel qual ha de fer-ho (“incompliment del contracte de compravenda de joies”), i no ha donat cap explicació dels motius pels quals va signar el reconeixement del deute ara reclamat, quan li correspon demostrar que no té obligació de pagar o que l'obligació té un origen il·lícit i el reconeixement és nul o ineficaç i la disposició és inexigible. Aquesta absoluta manca d'activitat probatòria per part de l'acusat, que va ser qui va haver de destruir la presumpció, dona lloc a l'estimació del recurs.
En conflictes sobre obligacions i contractes, els nostres professionals podran assessorar-vos en la defensa de les vostres reclamacions i drets.